sábado, 21 de noviembre de 2015

On vas, Senyor de Montornés?

Conta una llegenda popular, i si no lo conta tant se val, que fa molts anys, allà pel 1278-1281, Orpesa rebia nombrosos atacs per part de la gent de Castelló de Borriana i del Senyor de Montornés, natural de Benicàssim.

Els atacs més cruents els protagonitzava aquest darrer, Pedro Jiménez i, com sembla lògic, sempre venien per la part sud de la vila. Per això , a poc a poc, els habitants van anar preparant-se i, a la fi, era impossible poder atacar la vila per aquesta vessant.

Aquest fet va molestar molt al Senyor de Montornés, que ni amb l’aliança amb Pedro de Claramonte, el guerriller més conegut de Castelló, podia penetrar en la localitat.

Llavors, van fer un pacte amb el Senyor de Peníscola, per tal d’arrasar-ho tot atacant pel nord.

Malauradament, per als seus interessos, Jordiet, antic veí d’Orpesa que formava part de la Cort de Peníscola, es va assabentar de la noticia i envià un colom missatger fins al castell que anava a ser atacat.

<<Benvolguts veïns: El Senyor de Montornés, el de Peníscola i Pedro Claramonte atacaran d’ací a tres nits la nostra vila des de les terres del meu senyor. Atentament: Jordiet.>>

Tres nits només, com podrien defensar-se?

Beltrán Pérez de Pina, el regent de l’època, pensà en demanar ajuda al poble de Cabanes, encara que prompte s’adonà que no hi havia temps.

Després de molt pensar, quan ja sols faltava un dia per l'atac, Beltrán, es va resignar i va anar a demanar-li consell al seu fill menut, que era conegut com el “Senyoret”.

Aquest jove, amb només dotze anys, era el més intel·ligent de la vila i, després de tota una nit en vetlla, va ser capaç de confeccionar seu pla.

Pel matí, va donar la veu d'alarma i ficà tot el poble a treballar.

Ell, el fuster i el ferrer anaven per un costat, mentre algunes dones cosien i els homes anaven a la muntanya a per argilagues o llenya fina.

Així, quan ja estaven fets tots els preparatius, es van reunir de nou per a partir abans de la posta de Sol i, caminar cap a un pas proper a la Punta de la Peste, a la zona de les Amplàries. Doncs, allí establirien la seua línia de defensa.

“Era de nit, sentíem les tropes enemigues apropar-se cap a nosaltres: era el moment. D'un costat van començar a sentir-se els timbals, darrere meu s'encengueren muntanyes d’argilaga i fusta, mentre el fuster, el ferrer, mon pare i jo alçarem el dimoni que havíem construït, Tomás, que era qui tenia millor veu, maleïa als invasors.”

I això és el que va ocórrer, però el Senyor de Montornés el que va vore fou un infern: flames gegants, el sonar dels tambors, passes als seus voltants, el so d’ossos trencats, i el clamor d'una batalla infernal.

A més a més, i de sobte, davant d‘ell es va alçar un diable d’uns quants metres i després de mirar-lo li digué:

“Senyor de Montornés has equivocat el camí, aquest és el camí de la mort i tot qui el travessa m’acompanya al meu món. ¡ESTEU TOTS MALEÏTS!”



Llavors Pedro Jiménez es va girar mantenint la calma, però darrere d’ell tots corrien per escapar del malefici.

Sense cap altre remei, ell va fer el mateix i la gent de la vila ho va festejar com es festegen les grans victòries.

Al dia següent, quan els orpesins començaren a arreplegar tot el que havien embrutat i a apagar el foc que encara perdurava, van trobar entre les petjades dels enemics l'escut del Senyor de Montornés.

Va ser el “Senyoret” el que el va recollir, i el va portar davant del Rei per demanar justícia. Per demanar que Orpesa no tornara a ser atacada mai més, i així va succeir.

A més a més, els jutges reials li van ordenar a Pedro Jiménez que pagara per tot allò furtat. I malgrat tot, encara corre per les muntanyes la veu del dimoni que tots van veure aquella nit, encara que, aquest, com ara sabeu,mai va ser real.

Versión en castellano

Fran García
Orpesa, 2003

No hay comentarios:

Publicar un comentario