Pepet ja no es cabreja

Pepet és un xiquet, ni gran ni menut, ni prim, ni gros i malgrat no ser el xiquet més sabut del món, a poc a poc ha aprés tant, que ara ja sap molt.

Ell encara recorda quan es cabrejava, i això era prou sovint... Ara ho recorda i riu, respira fons i es diu: “No, ja no, Pepet ja no es cabreja!”

En aquest instant està a casa i la iaia li comenta a sa mare:

-Recordes aquell dia que Pepet es va despistar i quan s'adonà ja no quedaven bombons?

-Clar que ho recorde, es va ficar roig, roig i quan ens vam riure d'ell va pegar un fort crit i es va tancar a l'habitació.

Pepet ho sent i se'n riu, però abans que continuen dient coses que li puguen molestar, canvia de tema amb habilitat i comenta que voldria anar al circ.

Però, la mare que no te ganes d'anar-hi torna a canviar de tema:

-Què et sembla si aquest cap de setmana anem al cinema?

I Pepet té un pensament: “Ja em fa la de sempre!”.

I abans que puga contestar, continua preguntant:

-Com t'ha anat a l'escola? Has discutit amb algú? Has fet cas al mestre? I amb la mestra de música? Has sigut un bon xiquet? Ah! Per cert! Com tens l’habitació? I la roba bruta no estarà al bany? Després no et queixes si no te la rente! I els joguets estan al bagul? -Agafa aire i continua- Contesta Pepet! Contesta!

Llavors, Pepet es mira les mans i, se les mostra a sa mare obertes i buides, mentre fica cara d'atabalat, amb els ulls oberts com a plats, sense poder pestanyejar. Per un segon està a punt de molestar-se, però de sobte s'ho pensa millor, somriu, respira fons i es diu: “No, ja no, Pepet ja no es cabreja!”

Per això es relaxa, mira a sa mare i somriu:

-Quina era la pregunta?

La mare, en reconéixer que ni ella és capaç d'enrecordar-se de tot el que ha dit, també somriu, i es que la felicitat compartida es multiplica!

-Pepet quant fa que no et cabreges?

Ell pensa, es rasca la barbeta, trau els dits i calcula en silenci (...)

-Fa 2 anys, 3 mesos, 6 dies i 13 hores.

La iaia en escoltar tal precisió obri la boca tota sorpresa i pregunta:

-Com es possible que sigues tan exacte?

I al xiquet li canvia el semblant i la seua alegria s'esfuma per un instant.

-Fa eixe temps exactament, iaia, Toni em va trencar per accident el meu joc favorit. Jo en vore-ho, em vaig alterar molt, molt, molt i li vaig pegar tal espenta, que en caure a terra, es va colpejar el cap i com jo no volia fer-li mal, em sentí fatal. I vaig pensar el trist que estaria si el perdera com amic. Així, els ulls se’m van plenar de llàgrimes, com si foren dos reguers i, li vaig demanar vint voltes perdó.

-I et va tornar a parlar?- Preguntà la iaia.

-Sí, en vore'm tant preocupat em va perdonar de seguida, però em va demanar que no em tornara a cabrejar així. És una gran persona.

-I va ser així de fàcil?

-És clar que no! Però vaig buscar ajuda i tenia moltes ganes d'aprendre.

-I qui et va ajudar?

-El mateix Toni, els pares i també el mestre.

-I què vas aprendre?

-El primer de tot va ser la Tècnica de la Tortuga.

-Ninja?

-Hala! No iaia, no! La Tècnica de la Tortuga! Quan estàs a punt d'esclatar i fer alguna cosa malament o fer mal a algú dius: “tortuga” i et fas una boleta, com quan una tortuga s'amaga dins la seua closca i res no t'afecta!

-I per què no t'afecta? És màgia?

-No, és que decideixes que res roin t'afecte i a poc a poc et relaxes, pensant en coses bones. I això, com diu el pare, això és una decisió personal.

-I et funciona?

-Molt, ara ja no em cal ni fer això!

-No?

-No, ara ja no. Quan feia molt bé la tortuga, la mare em va ensenyar a ser més efectiu.

-Ah! Sí?

-Clar! T'imagines que a la meua edat començara a fer postures enmig del mercat, enmig d'un partit de colpbol, enmig de classe... Em sentiria ridícul!

-Ha, ha, ha! Millor que no- li contesten mare i iaia.

-I ara com ho fas?- continua interessant-se la iaia.

-Ara conte fins a 10, somric, respire fons, em relaxe i em repetisc: “no, ja no, Pepet ja no es cabreja!” i per això sóc més feliç, estic millor amb els meus amics i tots estan més contents amb mi. Què et sembla?

-Una postura molt intel·ligent!- conclou la iaia.

I gràcies a aquest complit, Pepet es fica molt content i li regala una forta abraçada a ella, que sempre l'ha volgut tant.

Autor: Fran García 

Orpesa, 2015