Hui
vos contaré la història de dos germans. Una lluita injusta a
la qual el germà menut atormentava al major. “Sempre eres injust
amb mi”, li repetia una mil voltes al dia. “Sempre eres injust
amb mi...” I per això, a cada oportunitat, el gran s'eforçava per
ser un poc mes just.
Així doncs,
seria fàcil pensar que les queixes acabarien desapareixent. Però la
injusticia mai va ser real. Sempre va ser tirania, tirania d'un germà
menut que sabia que des de la impunitat podia aconseguir tot el que
volia. De fet, tractava així a molta més gent, però amb la seua
forma de ser acabava sortint-se amb la seua i triomfant.
Un dia era
que l'altre agafava la millor poma; un altre, la millor cadira; un
altre, la millor posició; un altre, la feina més fàcil; un altre;
un altre i sempre amb queixes.
Bé doncs,
ja podreu imaginar el grau de perfecció que assolí el germà major
amb els anys d'experiència en el seu intent de ser just, encara que
mai va ser prou.
I fou
llavors quan aplegà el dia del raïm, i el major dels dos es va
ficar a fer una amanida: un poc de lletuga a un plat, una poca a
l'altre plat; mitja tomaca a aquest plat i mitja exacta per a l'altre
plat; una llauna de tonyina a un plat, l'altra idènctica a l'altre;
i en vore els grans de raïm va dubtar...
“Com fer
per repartir els 30 grans sense ser injust?
I si sense
voler em quede amb els millors grans?
Els més
xicotets semblen més dolços, però els més grans són més
grans...
Ja ho sé!
Partiré tots els grans per la meitat exacta i els repartiré així.
I feliç per
la seua ocurrència i amb paciència infinita va començar a operar
amb total precisió.
Els trossos
que quedaven a l'esquerra, al plat de l'esquerra i els de la dreta al
plat de la dreta. I en això, el seu germà aguaità i li recriminà:
-Ja estem
com sempre! Et vols quedar la part dreta del raïm per ser la més
dolça!
Paraules que
al germà gran van fer molt de mal i, per això decidí quedar-se amb
la part esquerra de la resta de grans i guardar un peça per a poder
reflexionar...
Per això, a
la nit, quan va aplegar al llit, encara portava a la mà l'últim gra
de raïm i en quant el va examinar va trobar la solució...
I la solució
era, que no havia solució. Que el raïm no tenia part dreta, ni
esquerra fins després de ser tallat, que la dolçor era la mateixa
al seu conjunt i que no sempre cal fer cas a les queixes. Doncs, el
que cal és: escoltar amb calma a la gent, esforçar-se per fer les
coses bé i gaudir, diguen el que diguen, del treball ben fet. I això
és el que va fer des d'aquell dia fins sempre.
Fran García
Orpesa, 2015
No hay comentarios:
Publicar un comentario