Conta una llegenda popular, i si no ho conta tant se val, que fa molt de temps a Orpesa vivia una princesa a la que li agradava molt la mar. Per això, sempre que podia, anava a prendre el bany a les platgetes que hi havia prop d'on desemboca el Barranc de Bellver.
Un dia, Teresa, en sortir de l'aigua, va veure un jove construint un vaixell i es va enamorar. Per sort o per desgràcia aquella volta fou la primera, però no la última, i cada dia que el veia el captivava un poc més.
Quan ja no ho pogué resistir més, l'hereva demanà als deus que mouen la mar una pista per a saber com conquerir al seu amat.
“Teresa, sóc la veu del Mediterrani i a tu et done aquest collar de conxes que és el Collar de l'Amor. Sàpigues que és un bonic regal per a qui vulgues triar.”
I ella l'agafà, pujà a la superfície i sorprengué a Daimiel amb el seu caminar decidit. Es presentà i li regalà el collar que anava a unir les seues vides fins a la mort.
Malauradament al cap d’uns anys molt feliços, tant per a ells com per als habitants de la vila, va sortir una epidèmia de l’Antiga Albufera d’Orpesa que s’endugué moltes vides, entre elles la de Teresa.
A aquesta pèrdua, Daimiel, sols pogué sobreviure per l’amor que tenia als seus dos fills, Tereseta i Xavieret. Per ells, i només per ells, continuà vivint i fent-ho tot el millor que sabia.
Un any més tard i amb tot el pesar al cor, ell tornà a les platgetes i agafà de nou el seu vaixell i començà a navegar.
Una volta mar en dins una ona gegant, enmig de la calma, li tallà el pas.
“Daimiel, com és que encara estàs sol?”
“No estic sol, ella és al meu cor.”
“Aprofita i gaudeix del collar que penja del teu coll, doncs és el collar de l’amor i a la jove a la qual li’l regales s’enamorarà de tu.”
I l’ona va desaparèixer.
Al dia següent, el nostre mariner d’ànima trista, és va despertar sabent que res havia sigut un somni, que tot el que li havia succeït era real, però no tenia ganes de conèixer a un nou amor que substituira el que ja havia perdut.
Llavors, en desdejunar, va sortir de sa casa i s’encaminà tot sol cap a la muntanyeta on s’alça la Torre Colomera. Una volta a la seua vora i amb el Sol ascendint al seu davant es va aturar i començà a pensar.
Al cap d’una estona es va llevar suaument el collar, començà a plorar i el va prémer a la seua mà dreta. Caigué de genolls i mirà cap al terra, fins que a la fi es va decidir a fer el que havia anat a fer i el llençà amb totes les seues forces perquè tornara a la mar.
Un llamp trencà el cel clar i la força del tro va estar a punt de llençar a terra el nostre amic, quan la veu de la mar es va tornar a sentir:
“Què has fet Daimiel?”
“El que havia de fer”
“No comprens que has perdut l’oportunitat de ser amat per qui tu volgueres?”
“Qui jo vull ja no em pot estimar, perquè jo estime a Teresa!”
I així, partí sense el collar amb el clar convenciment que cap altre amor seria capaç de fer-li oblidar tot el que havia viscut.
I el collar?
El collar es va perdre a les profunditats i com està fet de conxes ningú no l’ha tornat a trobat i com ningú no creu en deus menors, no l’han tornat a demanar, però els seus efectes perviuen, per això tota la gent que es banya a les nostres costes s'enamora d'elles i més tard o més prompte ha de tornar per a retrobar-se amb tota la bellesa, amb tota la puresa i amb tota la grandesa que te la nostra mar.
Qui no estima el Mediterrani?
Fran García
Orpesa, 2003
No hay comentarios:
Publicar un comentario