Un conte que vaig escriure als 17 anys i va quedar finalista del certamen de literatura del Puig en categoria absoluta:
Intro
Paco era un home senzill, humil i
menudet. Però, més que res graciós. Professor de literatura al meu
institut, de tota la vida. Tal volta, el millor home que he conegut
com a docent i de pas, un dels millors del gremi. Per això,
m'inspiraré a un dels temes que em va ensenyar. Així intentaré fer
d'aquesta historia un tribut al seu honor, perquè crec que s'ho
mereix. Serà un relat breu, més breu encara que l'any que ens va
unir. Encara així, crec que és el més apropiat que puc fer.
I
La vida transcorria a mig camí entre
el segle XIX i el segle XX. Bé, podrien ser ja els anys vint, però
tampoc ens interessa massa. Simplement, cal remarcar que era una
època de canvis, de constants canvis. De gent sense trellat i d'artistes anònims per tot arreu.
Els -ismes havien arribat. Era l'Avantguarda. Era el primer dia de l'etern futur. Per desgracia per a
nosaltres, les nostres terres no eren un dels millors llocs per tal
d'explicar el que aquests moviments anaven a suposar per al conjunt
de la península, per no dir Europa, o simplement el món. Sota
aquest marc transcorrerà aquesta història. Dessitge que vos agrade.
II
La complexitat de la nit, era en sí
mateixa la indeterminació del lloc. Tot era fosc.
Sols puc recordar que es tractava d'una
gran plaça, plena de arbres gegants. Començà a bufar l'aire, i
l'aire es feu vent. Vingueren els núvols i no molt, però plogué.
La nit fou fosca, fou trista, fou misteriosa, però donà pas a l'alba.
No hi havia ningú. Gats que miolen,
gossos que lladren: res més.
Per fi semblà despertar el carrer. Una
font canta en ella per tots nosaltres, sotmesa a la seva monotonia.
Més núvols.
El cel esta gris. El carrer és gris, l'aire és gris:
GRIS.
III
Xafades, xafades pesades recorren
el carrer que s'encamina des del Nord.
Un home. La gavardina negra,
el barret obscur, tan negre com la mort i la pell blanca. Continuava abaixant pel carrer.
No el conec. No sé qui era.
Un llamp fa tremolar els vidres de les
cases. L'aroma de la terra banyada guanya intensitat. Al mateix
temps, els pardals revolotegen entre les branques i es tornen a
posar.
L'home creua el carrer, intenta pujar
a la plaça. La vorera li para la cama i quasi es cau. Sembla que les
forces l'abandonen. Per fi, arriba a la font: monòtona i avorrida.
La mateixa aigua, la mateixa historia. Cau a terra. Agonitza.
El barret inert, lleuger vola uns
metres com l'ànima que s'escapa. Tot es queda quiet. No sé si
respira.
Res es mou. Sols les fulles, sols la
font.
Per terra corre la sang, sang roja,
sang densa, sang obscura. La sang surt sota la gavardina,
desagradable i necessària, tot a l'hora. Aquesta, acaba per formar un
riu. Ràpids, cascades, arriba a l'asfalt. Desemboca a l'aigua de la
pluja. Res es mou.
Al cap d'un temps, es senten més
xafades. Un home que s'apropa. Camina al temps que badalla. Sols veu
un tros de tela estirat al costat de la font.
—Mira com dorm! —Va exclamar— segur que va borratxo.
Alça la mirada, mira al front i es fa
l'important. Portava bastó, barret de copa, gavardina neta i un
rellotge de butxaca, d'or. El consulta. Al mateix segon, s'engega un
cotxe, les seues llums i arranca. El xofer d'aquest senyor vingué a
replegar-lo. Era ric, d'ànima pobre.
Algú a la plaça es reia d'ell i de com els diners el corrompien com a persona. No
era jo.
IV
El temps passava, el Sol renaixia. L'aire ho agranava tot. La llum arribava, així que la temperatura
començava a pujar. El nou dia semblava que portaria la calor.
El cos semblava cada cop més blanc,
cada cop, més gelat. La sang ja no manava, sang freda.
Fa calor, fa fred.
Alguns cotxes passaven de llarg. Grans
cotxes de grans personatges.
Passa un altre home, molt semblant al
que hi ha al terra. Camina. De sobte, arreplega el barret del terra i
el fica entre els braços del sagnant. Se'n va.
—Fidel, fins a l'hora de dinar, adéu.
Ningú li va contestar. Ell continuava
caminant, tragué la petaca de licor i li pega un glop relativament
llarg.
V
Des de les cinc del matí, havien
passat ja quatre hores i l'únic que canviava era la climatologia. El
cel es tornava a enfosquir. Pluja forta, pluja dèbil, quatre gotes
per minut. ja sonava un nou matí al campanar.
Crec que deuria ser l'aigua, el seu
aroma devia ser el que evitava que la corrupció del cos es posés
pel meu olfacte.
Vaig sentir tossir, a la plaça no hi
havia ningú, em va sorprendre.
El temps continuava transcorrent. Ara
no plovia, però el fred glaçava l'aigua i mantingué el cos com si
estigues a un congelador.
Un so mecànic. Una bicicleta,
l'afilador entrava pel camí de l'Est. L'harmònica comença a
entonar eixa cançó que tots coneixeu. Així comença la seva feina
i les mestresses començaren a baixar: ganivets, tisores etc.
Algun
home baixa l'astral o la corbella. La roda de pedra relliscava sobre
el metall. Espurnes que boten, soroll. La roda que gira. La plaça estava plena, gent cap a
amunt, gent cap a baix.
Un crit:
—AH! Mare de Déu dels bojos, Crist Beneit.
La gent es va girar, algunes dones
cercaren la veu amb la vista i s'encaminaren cap allí.
—Què passa? —preguntà algú.
La primera dona va girar el cap, la
segona en arribar va vomitar. Continuaren els crits, es
multiplicaren. Algú a la fi, fins i tot, va arribar a plorar.
—Un mort! Un mort!
Nervis, preses, curiositat, xafarderia.
—Crideu un metge —digué un home.
—No, no, a la policia —crida la primera dona.
De la gent que rodejava el cos, alguns
seguiren amb la seva vida, altres continuaren allí. Hi hagué una
dona que va picar el telèfon i fica en alerta a tots a tothom.
VI
Ja s'havien fet les onze del matí.
Havien passat exactament sis hores. El cos continuava a pesar de tot
al terra. Immòbil. Com un monticle que ni l'erosió de l'aigua era
capaç de transformar.
Una multitud va sortir de la missa,
l'església es va buidar de seguida. El retor venia corrent! Una
senyora major de pel blanc el guiava cap al lloc del fets o focus de
la notícia.
—Ai Mare de Deu! Vinga per ací, vinga, que hi ha un home que s'ha
mort al mig de la plaça, on esta la font.
—Dona, tranquil·la, que ja no podem fer-ne res.
—Ha mort sense rebre l'extrema unció
—Ja farem alguna cosa.
—Està mort, pregarem per ell i per la seva anima, però dubte que
puga sortir del purgatori, estarà allí per sempre.
—Intentarem que no siga així.
Quan feia sis hores i mitja que estava
l'home a terra, el capella va aconseguir que la gent s’apartés i
tots es ficaren a pregar.
Les veus del representant diví, dels
que ja hi eren i la dels que sortiren de l'església es fongueren en una sola que pregava per tots. Una corona de flors i
un ram caigueren al seu costat. La gent continuava pregant.
A les dotze el retor decidí que ja
s'havia saldat el deute per no haver rebut l'extrema unció. Se'n va
anar.
VII
Van arribar els municipals. Acordonaren
la zona i establiren un perímetre de seguretat. Van esperar.
La gent rumiava sobre que havia causat
la mort al nostre Fidel... suposicions: que si s'havia suïcidat, que si
l'han matat per deutes, per una infidelitat, etc. Es podia sentir de tot i que no vos
estranye res, vosaltres hauríeu fet exactament el mateix.
Un quart
d'hora després va arribar el metge.
—Quan de temps porta allí?
—Ni se sap senyor metge, ni se sap —contesta un agent.
—Tres hores?
—Més, segur.
—Va! Així no cal ni que l'examine, si està mort, està mort i ja
està.
Se'n va anar.
—Com? Què? —li va recriminar un grup de senyores— Corre, a per un
altre, que aquest pobret ja està al Cel.
VIII
A la una i mitja arriba el Jutge de Pau
amb els de la funerària.
—Bon dia agent.
—Bon dia senyor jutge. Per fi ha arribat.
—Si, anem a alçar el cadàver abans de que es desface del tot.
—No siga macabre —li recrimina el policia.
—Quines ganes de riure m'agarren! vaig a examinar-lo.
Intenta obrir-se pas entre la gent que
omplia de gom a gom els voltants de la font. L'home de l'orde públic
li obria pas.
La gent crida, algú es va desmaiar,
altres corregueren. Es feia fosc, un altre tro. El cos havia estirat
la cama d'una forma molt brusca.
—Què passa? Què passa? —s'impacientà el jutge.
—No res —va contestar el senyor agent, que continua xiulant i
xiulant.
A la fi arribaren. El guardia alçà la
cinta i el jutge es va agenollar al costat del cos. Movia la mà
lentament. Cercava el muscle dret de la gavardina. Molt lentament. La
gent mirava amb atenció.
La mà continuava apropant-se.
De sobte, Fidel s'estirà i les seues
extremitats botaren com un ressort.
Tots retrocediren. Gent cridant, més
desmaiats, gent que corre. Quan els de darrere es pregunten sense
resposta sobre el que està ocorrent. Els qui ho saben, no diuen
res.
El cos, de nou, es fica a moure's: els
dits, les mans, els peus...tot.
CONFUSIÓ.
Una total confusió. La gent no podia i
no donava crèdit al que estava veient. De nou alguna gent tornà a
córrer. Estaven espantats. Tots s'amuntegaven. La cara de l'home de
pau mostrava por, molta por. El municipal agafa la porra.
Fidel, simplement, es va alçar i va
fer una lleugera sessió d'estiraments.
—Quina gentola! —es va queixar— no deixeu ni actuar. ¿No sabeu
que estava actuant o què?
Va fer mala cara i se'n va anar a poc
a poc. Mentre tots restaven immòbils, abandonà la plaça.
—Ja buscaré un altre lloc on fer-me el mort.
La gent continuava intentant trobar una
explicació lògica del que havia passat. Fidel ja no estava.
Aquest home era un bohemi, era seguidor
de Dadà, amic de Breton, germà de Buñuel i a més a més, un
artista. I artista, com diu ell, qui ho és, ho és sempre.
No té explicació. No la busques. Mai
la trobaràs. Benvingut al món surrealista: gràcies per haver
entrat.
Fran García,
Orpesa, 1999
