Una flor blanca per Nadal

No era un Nadal massa fresc, però el camp tenia poc color. Les plantes preparades per al fred, feia molt que no tenien cap flor.

Bé, excepte el romaní, que amb un poc d'aigua o un poc de Sol, ja fa bona festa...

No obstant, Carlos va vore una flor blanca, diferent i es va parar per a mirar-la. De fet, 50 minuts després, encara estava allí. 

Per això va vindre la seua germana a quirdar-lo i encara que li va costar i es va entristir per fer-ho, marxà deixant allí la flor per a que la resta de caminants la pogueren vore.

Però poc li durà la tristor a Carlos, que continuà gaudint i dibuixant flors a ca la iaia.

I sabeu què va molestar a Carlos?

Doncs sí, que el dia següent algú havia tallat la flor que ell decidí compartir amb el món. I la flor de Nadal, blanca i lluenta que podia alegrar el camí, ja no estava...

Per això intentà buscar un final feliç, però sols s'imaginà a la flor enclafada, saccejada o morivunda a un got d'una casa qualsevol.

I malgrat tot, l'any següent, en vore la flor, no l'arrancà, però si va fer un cartell que deia: "No eres el primer que veu la flor, però si la talles seràs l'últim que s'alegrarà per descobrir la seua bellesa."

I què passa llavors?

Que ningú va tallar la flor i tots la van gaudir, fins que estigué ben, ben seca. Moment que aprofità Carlos per tallar-la i fer d'ella un separador.

De fet, des d'aquell any, Carlos ha fet molts separadors de flors seques i els regala per Nadals als seus amics i veins, que agraeixen el detall i han aprés de Carlos a estimar i respectar les flors que creixen pels racons.

Fran García

Orpesa, 2015

Rabia

A voltes, sense adonar-nos, acumulem certs sentiments dins del nostre cos. Per això, sense voler-ho ell s'havia convertit en un condensador de rabia. De fet, un nou atac cap a la seua persona i valors va ficar a prova els límits de la seua paciència. 

No obstant, en una gran exercici de constricció va engolir saliva, va apretar els punys i va somriure. La rabia recorria les seues venes. I es que si per alguna cosa no estava preparat era per a consentir injusticies.

Algú podria dir que era ira, però ell la va poder controlar. Molts cregueren que la resposta seria la venjança, però aquesta no va aplegar. Medità i pensà: “l'energia no es destrueix, sols es transforma” i, decidí invertir-la en millorar, en fer les coses bé, en ser un exemple i desautoritzar amb actes als que gaudien de criticar-lo. “Els meus actes paralaran per mí.”

Fran García

Orpesa, 2015

El Descobriment d'Alina

0. Per poder entendre la història:

Atenció, perquè aquesta història que vos vaig a contar, és una història que comença al nostre futur. Ocorrerà d’ací a uns 2.000 anys, però com que tinc amics allà, ara la podreu escoltar...

La llàstima és que els mals que ocorreran no els podreu evitar i caldrà esperar que la nostra heroïna salve al món de la tristor una i altra vegada.

-----------------------------------------------------

Conta que era l’any 4.143 i que a aquestes terres vivia una xiqueta anomenada Alina.

La principal característica d’aquells anys era un oblit parcial de l’alegria, de les relacions interpersonals, dels jocs, del vertader sentit de la infantesa i per tant, la pràctica desaparició de la rialla.

I vosaltres vos preguntareu: Com pot ser això?

I això podia ser perquè feia molt de temps que la gent havia oblidat el que era riure de veritat i gaudir de tot allò que tenien. Ja no es sabia valorar la fortuna que és el simple fet de poder viure.

I com pot ser que ho feren?

Bé, vos ho intentaré explicar, però serà llarg.

Com li deien a la xiqueta?

Ah! Sí! Alina... la xicoteta Alina.

Alina era una xiqueta especial, que passava molt de temps desconnectada del món, doncs li entristia que la gent no es parlara i que quan ho feien es parlaren malament, sense modals. També li molestava que tot fóra tan impersonal. Per això, ella es va convertir en la guardiana del tresor del seu avi Mikel: una biblioteca.

Què té d’especial una biblioteca?

Ara pot ser res, però a l’any 4.143 quasi tots els llibres de paper hauran sigut destruïts i la quasi totalitat de textos es llegiran en una pantalla virtual que sortirà d’un casc multifuncional que farà d’smarphone, d’ordinador, videoconsola, de GPS i de moltes tecnologies que hui encara no han sigut descobertes.

Paper... per desgracia, ningú el trobarà en falta.

De fet, molta gent no sabrà llegir, ja que els cascs duran incorporat un sistema de lectura amb diferents veus per a sols haver d’escoltar.

1. Quan tot comença:

Encara que quan s’inicia la història Alina no ho sabrà, l’arrel del problema naixerà a l’any 3.517.

Per aquell any, un potent ordinador, cansat de treballar amb informació que no pot entendre, decidirà crear un virus destructor que esborrarà del món més de dos-centes cinquanta paraules en tots els idiomes relacionades amb les emocions: alegria, tristesa, amor, pena, sorpresa, dolor, felicitat i un llarg etc.

Això farà que un gran grup d’experts treballen en combatre aquesta desfeta i recuperen les paraules perdudes.

Així, 3 anys després i amb aquest ordinador destrossat es dóna per solucionat el problema.

Del que ningú no se'n adona és de la pèrdua de tota una família de paraules... Quina serà?

2. Un món gris

Sí, una volta localitzat el problema, tornem a avançar en el temps vora cinc-cents anys, per saber un poc més del món on viu Alina...

Per exemple, al 3 de febrer de 4.143.

A les 8:00 del matí sonarà el seu despertador i es ficarà en peu.

En entrar a la càpsula de rentat, el mecanisme s’engegarà i Alina sortirà neta i pentinada segons les instruccions i codis marcats pels seus pares.

Després entrarà en la cadena de vestir i una volta enllestida podrà aplegar a la cuina, on es trobarà amb la resta de la seua família, doncs tots aplegaran a la mateixa hora.

Allí, una complexa sèrie de màquines tindran enllestits els desdejunis personalitzats que corresponguen a cadascú.

Tot és tan perfecte que pràcticament no cal parlar.

A més a més, els adults ja estan coordinant la feina que faran al llarg del dia i a Alina ja no li motiva jugar amb el seu gos electrònic, per moltes actualitzacions que li carreguen els seus pares... per això està en silenci.

Quan acaba de desdejunar, no cal arreplegar, sols polsar un botó i ja està a l’aula de classe, sense sortir de casa!

Com tot és virtual, no cal anar a l’escola.

Per contra, s’estudien més hores, perquè no es viatja i el pati és més curt, doncs és un breu vídeo de relaxació per obrir la ment i continuar estudiant.

A les 15:00 finalitzen les classes i es repeteix la mateixa escena del matí, però ara per dinar...

Per la vesprada cal fer els deures, dedicar una hora a moviments gimnàstics per evitar malalties i allà a les 19:30 o les 20:00 Alina tindrà al voltant d’una hora per a fer el que vulga abans del temps de sopar.

A les 21:00 serà l’hora de sopar i de les 21:30 a les 22:30 es realitzarà la reunió familiar recomanada per la Societat del Benestar i després de la neteja nocturna, a les 23:00 serà hora de tornar a dormir.

I com tot està tan estructurat, vos hauríeu de preguntar... Què fa Alina a la seua hora lliure?

Si Alina fóra una xiqueta més, és quedaria a la sala de jocs i jugaria online amb els seus companys virtuals a tot tipus de jocs, però ja vos he dit que ella no ho és. Per això, engega la seua nau de desplaçament i diàriament visita al seu avi Mikel, que des de fa uns anys viu sol a una casa estranya, molt més pareguda a les nostres que a les de la seua època.

Allà, en aplegar, li dóna una abraçada al seu iaio, l’única persona que sol tocar en tot el dia i baixa amb ell a l’habitació dels llibres, per llegir asseguda als seus genolls...

3. Alina troba el tresor:

Des que Alina començara a visitar al iaio tots els dies, el normal era que Mikel escollira les lectures, però com que d’això ja feia més de 5 anys, eixe 3 de febrer de 4.143 tingué una sorpresa...

-Alina, ha aplegat el dia... hui has de ser tu qui tries la lectura.

La xiqueta mirà al seu avi i obrí la boca de bat a bat.

Estaven a una habitació enorme d’uns dos-cents metres quadrats i sabia que a la planta de baix l’esperaven moltes més lectures.

Llavors, una emoció estranya, tal volta alegre, li va recórrer el cos. Podia escollir una lectura! Podia escollir? “Guau!” Pensà, doncs mai podia elegir res.

Primer de tot havia de calmar-se i després tenia la responsabilitat de fer una bona elecció. Per això medità uns minuts i després va caminar per tota l’habitació en busca d’un llibre especial.

“Els Fills de la Terra”, “Atles del món”, “Les millors sortides espacials”, “Viatge al centre de la Terra”... “365 contes per 365 dies”, “Diccionari de sinònims i antònims”... “La màgia”...

La Màgia?

La Màgia de Rhonda Byrne.

Màgia? Quina portada més bonica...

Llavors obrí i va llegir: “Qui no crega en la màgia mai la trobarà”. El tancà i començà a córrer per llegir junt al seu avi.

Mikel l’esperava ja assegut a la seua cadira de sempre, colpejant la fusta amb la punta dels dits, com qui toca un tambor.

No coneixia el llibre, però tenia tants que era una cosa normal...

L’agafà, li torcà la pols i el mirà un parell de voltes.

-Crec que has sabut triar!

-Ja l’has llegit?

-No amor, és la primera volta que l’agafe, crec.

Llavors, la xiqueta somrigué i l’avi començà a llegir abans que es fera massa tard:

-Mira, açò és com la clau del llibre: “La gratitud opera mitjançant una llei universal que governa tota la vida.”

-Què vol dir gratitud iaio?

-No ho sé... vorem si al continuar amb la lectura ho endevinem. “Si penses en aquelles coses per les que estàs agraït, així com “M’encanta el meu treball”, “la meua família em dóna molts suports”, “vaig gaudir de les millors vacances” i et sents sincerament agraït, la llei d’atracció diu que hauràs d’atraure més d’aquestes coses a la teua vida.”

-Agraït?

-Ni idea... però el millor, diu “m’encanta el meu treball” –I ací a Mikel se li escapa una rialla.

-Va, continua!

-Vaig, vaig... “Això funciona de la mateixa forma que ho faria l’imant que atrau el metall; la teua gratitud és magnètica i quan més gratitud sentis, major serà l’abundància que atrauràs. ¡És la llei universal!”

-Ja saps que vol dir agrair?

-No, però ha de ser alguna cosa bona... El bé atrau el bé –Apuntà amb veu de telenovel·la.

-Espera que ho mire al polidiccionari del meu casc...

-I?

-No apareix res!!!

-No apareix res? Segur? Ho has escrit bé?

-Mira!

-Ostres! No apareix res! No és possible...

-No, no és possible.

4. Alina té el tresor, però no la clau:

Aquella nit Alina no va poder pegar ull.

Aquella nit Mikel no va poder pegar ull.

No era possible que “agraït” i “gratitud” existiren i no aparegueren al polidiccionari.

Per això, Mikel va passar 36 hores seguides llegint, en busca d’aquella paraula a totes les versions del polidiccionari que va trobar i també, a alguns diccionaris més simples que sols incorporaven una llengua sense politraduccions.

Res.

Finalment va caure rendit i adormit sobre la taula de lectura.

Alina no va tindre major sort.

Quan va començar la classe de llengües va demanar al mestre si li podia explicar el significat de la paraula “agraït”. Llavors, el mestre va dir que aquella paraula no existia.

-Això no pot ser! Jo l’he llegit!

-Saps llegir? –contestà el mestre- Saps segur que saps llegir?

-Sí, clar!

-Doncs torna a llegir-la i la llitges bé.

Alina, lluny de descompondre’s va continuar:

-Què vol dir “gratitud”?

-I aquesta paraula? També l’has llegit?

-Sí!

-I a quin llibre?

-Al llibre de “la Màgia”.

-Al llibre de “la Màgia”... Companys, aneu amb compte que tenim una bruixa entre nosaltres.

I així va continuar la classe amb total normalitat i una xiqueta molt trista, que no sols no havia pogut resoldre els seus dubtes, sinó que havia sigut ferida al seu orgull.

A més a més, quan Alina anara a casa de l’avi Mikel, el trobaria capficat a la recerca de les paraules perdudes i no hi hauria lectura...

5. La capsa de la clau no estava tan lluny:

15 de febrer de 4.143

Quan Alina aplega a casa del Iaio aquest somriu.

-Sé on està la solució a l’enigma!

-Saps que vol dir agrair?

-No!

-Jops!

-Però sé on ho podem llegir!

-Siiiiiiiiii! –cridà la xiqueta amb totes les seues forces Alina.

Llavors, el iaio li mostra un exemplar del diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua i li diu:

-Tresor, he estat esperant per a llegir-ho junts!

-Bé! Anem i comencem!

I així va ser. Van ocupar la seua posició de lectura i...

-Ací està, “agrair”: sentir gratitud, mostrar gratitud o donar les gracies...

-Buf! Iaio, no ha sigut de gran ajuda.

-Serà que no...

-I què fem?

-Continuar buscant, a vore... “gratitud”: del llatí “gratitudo”, sentiment que ens obliga a estimar el benefici o favor que se’ns ha fet o se’ns ha volgut fer, i a correspondre a ell d’alguna manera.

-Doncs, jo estime el benefici del favor que em fas cada volta que em fas cas.

I així, iaio i neta van continuar buscant paraules amb les que jugar, fins que van trobar la paraula “gràcies”...

-Mira, mira, a aquest altre diccionari parla de donar les gràcies...

-I què és això?

-Gràcies! Moltes gràcies! Gràcies per...! Gràcies de...! Expressions de cortesia amb que algú manifesta agraïment. Gràcies pel teu interès! -digué Mikel abans d'esclatar a riure.

-Llavors, jo et podria donar les gràcies per dedicar-me la teua estima i el teu temps?

-Ummmmmm! Sí! Crec que sí!

-Gràcies iaio!

I és feu un còmode silenci, abans que Alina tornara a parlar:

-Iaio, tenim paraules secretes?

-No ho havia pensat... pot ser sí?

-Son paraules perdudes?

-Si això és possible... hem trobat paraules perdudes. Per què no li ho preguntes al mestre?

-Al mestre? M'ha dit que no sé llegir i que he de llegir-les bé. No les coneix.

-No!? Guau... Això vol dir que sols nosaltres podem entendre “la Màgia”. Llegim?

-Siiiiiiiiii!

6. Desxifrant “la Màgia”:

A la fi, el llibre de “la Màgia” resultà ser un cúmul d'exercicis per realitzar al llarg de 28 dies seguits, per tal de fer canviar la teua sort, o una cosa així.

-Hui comencem a llegir pels “Agraïments”?

-Clar que sí Alina.

-“Quan em sente a escriure un llibre...”
I llegiren tots els prolegòmens i després capítol per dia. 
Feren tots els jocs d’agraïment que calia fer i donaren gràcies, fins i tot, per recuperar les voltes que anteriorment no ho havien fet.

Així, començaren a sentir dins de sí una forma d'alegria nova i forta.

Tots els jocs no funcionaren i no es feren rics, com prometia el llibre, però van veure com la seua vida es transformava...

“Gràcies pel que tinc, gràcies pel dia de hui, gràcies iaio, gràcies per la meua salut.. i mil voltes gràcies!”

Fou d'aquesta forma, com aplegaren a un nivell de benestar desconegut fins a aquell instant i decidiren escampar-lo pel món.

7. Alina juga a donar les gràcies:

4 de març de 4.143.

A les 8:00 del matí sona el seu despertador i Alina es fica en peu.

En entrar a la càpsula de rentat, el mecanisme s’engega i surt neta i pentinada segons les instruccions i codis marcats pels seus pares.

Després entra en la cadena de vestir i una volta enllestida aplegar a la cuina, on es troba amb la resta de la seua família, doncs tots apleguen sempre a la mateixa hora.

Allí, una complexa sèrie de màquines ja ho tenen tot enllestit.

Tot és tan perfecte que pràcticament no cal parlar. No obstant, Alina hui parla:

-Hola! Bon dia pel matí!

-Hola! -contesta la resta de la família amb un menor entusiasme i amb cara d’estranyats.

-Hui -continua Alina- volia donar-vos les gràcies per tot el que heu fet per mi. Gràcies papà, gràcies mamà.

-Què? Què és això de les gràcies?

-Ui! No ho sabeu? -riu la xiqueta divertida- És una paraula perduda que hem trobat el iaio i jo!

-Glòria, ja t'havia dit que no era bo que la xiqueta passara tant de temps amb el teu pare!

-Per què no? Mira-la! És tota felicitat!

-Sí, i ara dóna les què?

-Les gràcies pare, done les gràcies! -Alina fa cas omís a la cara de pomes agres de son pare i prossegueix- Les gràcies, en resum, són com un regal virtual, en forma de paraula que pots donar a algú quan ha fet o fa una cosa al teu benefici.

Mentre el pare continua neguitós, la xiqueta no pot parar de parlar, doncs ha guanyat l'atenció de la mare:

-Mamà, gràcies per ser la meua mare! Pare, gràcies per ser el meu pare! Gràcies per donar-me aquesta casa! Gràcies per fer-me anar a l'escola virtual...

I així, sense quasi respirar solta l’encadenat d’agraïments que duia preparada, fins que no pot més i ja sols pot riure.

-Què et fa tant riure? -pregunta el pare.

-Ser agraïda. Voleu jugar?

És llavors la mare qui comença a fer agraïments i el pare quan no pot més, marxa de la sala, però tranquils, no passa res, ell també jugarà més endavant.

A l'escola ocorrerà pràcticament el mateix.

Fins i tot, el mestre, que en un principi ho prendrà com una insolència, una volta tastat l'agraïment, l'emprarà com a joc de relaxació i benestar a les seues classes. Clar està, després d'haver demanat consentiment a Alina.

Així, de forma irremeiable, aquest moviment formarà una gran bola de neu que s'expandirà com una nova costum per totes les cases. Doncs és el que té l'era de la comunicació, la seua velocitat.

8. Agraïts per sempre:

D'aquesta forma, el “donar les gracies” reapropà a la gent i va fer renàixer sentiments com la solidaritat i reviscolà les relacions personals.

En conseqüència, es creà un nou estil de vida i quan es va constatar que aquestes paraules ja existien i no eren cap nova invenció, es va obrir una gran investigació per descobrir com s'havien perdut.

Serà llavors quan es constatarà que aquestes paraules també foren esborrades per aquell maleït virus i seran reacceptades a tots els diccionaris i polidiccionaris del món.

A més a més, s'investigarà la nostra època per veure tot allò positiu i aprofitable per a ells, que malgrat les crisis i els mals moments, és molt més del que podem imaginar: els somriures quotidians, la xocolata amb ametles, les abraçades, les manualitats, etc.

I vos he pogut contar aquesta història perquè sembla que la gratitud, una volta desterrada a l'ancestral món del paper, no es va deixar vèncer i tornà per il·luminar els cors d'una societat que per fi tornà a ser humana. I es que si algun dia desapareguera l'agraïment, seria necessari que algú el tornara a inventar.

PD: Per verificar la importància de la gratitud, dóna les gràcies mentalment per més de vint motius, per xicotets que aquests siguen i mira com l’alegria recorre la teua ment.

Feliç vida amics!

Fran García

Orpesa, 2013

On vas, Senyor de Montornés?

Conta una llegenda popular, i si no lo conta tant se val, que fa molts anys, allà pel 1278-1281, Orpesa rebia nombrosos atacs per part de la gent de Castelló de Borriana i del Senyor de Montornés, natural de Benicàssim.

Els atacs més cruents els protagonitzava aquest darrer, Pedro Jiménez i, com sembla lògic, sempre venien per la part sud de la vila. Per això , a poc a poc, els habitants van anar preparant-se i, a la fi, era impossible poder atacar la vila per aquesta vessant.

Aquest fet va molestar molt al Senyor de Montornés, que ni amb l’aliança amb Pedro de Claramonte, el guerriller més conegut de Castelló, podia penetrar en la localitat.

Llavors, van fer un pacte amb el Senyor de Peníscola, per tal d’arrasar-ho tot atacant pel nord.

Malauradament, per als seus interessos, Jordiet, antic veí d’Orpesa que formava part de la Cort de Peníscola, es va assabentar de la noticia i envià un colom missatger fins al castell que anava a ser atacat.

<<Benvolguts veïns: El Senyor de Montornés, el de Peníscola i Pedro Claramonte atacaran d’ací a tres nits la nostra vila des de les terres del meu senyor. Atentament: Jordiet.>>

Tres nits només, com podrien defensar-se?

Beltrán Pérez de Pina, el regent de l’època, pensà en demanar ajuda al poble de Cabanes, encara que prompte s’adonà que no hi havia temps.

Després de molt pensar, quan ja sols faltava un dia per l'atac, Beltrán, es va resignar i va anar a demanar-li consell al seu fill menut, que era conegut com el “Senyoret”.

Aquest jove, amb només dotze anys, era el més intel·ligent de la vila i, després de tota una nit en vetlla, va ser capaç de confeccionar seu pla.

Pel matí, va donar la veu d'alarma i ficà tot el poble a treballar.

Ell, el fuster i el ferrer anaven per un costat, mentre algunes dones cosien i els homes anaven a la muntanya a per argilagues o llenya fina.

Així, quan ja estaven fets tots els preparatius, es van reunir de nou per a partir abans de la posta de Sol i, caminar cap a un pas proper a la Punta de la Peste, a la zona de les Amplàries. Doncs, allí establirien la seua línia de defensa.

“Era de nit, sentíem les tropes enemigues apropar-se cap a nosaltres: era el moment. D'un costat van començar a sentir-se els timbals, darrere meu s'encengueren muntanyes d’argilaga i fusta, mentre el fuster, el ferrer, mon pare i jo alçarem el dimoni que havíem construït, Tomás, que era qui tenia millor veu, maleïa als invasors.”

I això és el que va ocórrer, però el Senyor de Montornés el que va vore fou un infern: flames gegants, el sonar dels tambors, passes als seus voltants, el so d’ossos trencats, i el clamor d'una batalla infernal.

A més a més, i de sobte, davant d‘ell es va alçar un diable d’uns quants metres i després de mirar-lo li digué:

“Senyor de Montornés has equivocat el camí, aquest és el camí de la mort i tot qui el travessa m’acompanya al meu món. ¡ESTEU TOTS MALEÏTS!”



Llavors Pedro Jiménez es va girar mantenint la calma, però darrere d’ell tots corrien per escapar del malefici.

Sense cap altre remei, ell va fer el mateix i la gent de la vila ho va festejar com es festegen les grans victòries.

Al dia següent, quan els orpesins començaren a arreplegar tot el que havien embrutat i a apagar el foc que encara perdurava, van trobar entre les petjades dels enemics l'escut del Senyor de Montornés.

Va ser el “Senyoret” el que el va recollir, i el va portar davant del Rei per demanar justícia. Per demanar que Orpesa no tornara a ser atacada mai més, i així va succeir.

A més a més, els jutges reials li van ordenar a Pedro Jiménez que pagara per tot allò furtat. I malgrat tot, encara corre per les muntanyes la veu del dimoni que tots van veure aquella nit, encara que, aquest, com ara sabeu,mai va ser real.

Versión en castellano

Fran García

Orpesa, 2003

Lluitaré

Conta una llegenda popular, i si no ho conta tant se val, que un dia les tropes napoleòniques arribaren a la Vila i al Castell d’Orpesa.

Eren temps de guerra, any 1811, i després de molts intents d’ocupar la població, l’exercit invasor va decidir avançar per Cabanes, per tal d’arribar a les terres de València.

I així fou, caigué Cabanes, la Pobla i tots els pobles del més enllà. Llavors, Orpesa, defensada per la Torre del Rei i el castell es va quedar aïllada. Sols el camí de la mar l’unia a la resta d’Espanya.

Era l’hora, no hi havia cap dubte, l’únic focus de resistència a la reraguarda havia de caure al preu que fora.

“És Octubre. Moltes collites s’han perdut a causa dels atacs dels francesos i les nostres terres estan tristes.
Avui 10 del 10 del 1811 fa dos dies que ens assetgen, estem tancats al castell, ningú sap el temps que podrem resistir. Des d’ací veig el bell paisatge de ma terra i em sap greu no poder-lo gaudir.
L’enemic no para de rodejar-nos, nosaltres, esperem, la nostra arma és la paciència”

Sí, aquell fou el dia. Una canonada va fer saltar les pedres d'una part de la muralla i el poble caigué en mans enemigues, pocs veïns oposaren resistència i els que ho intentaren foren reduïts cap a la part més alta de la torre central.

Llavors, el poble és rendí i els francesos com a mostra del seu agraïment van fer votar la torre quadrada que presidia el castell.

“Ja no es senten els tirs, què passarà? S’hauran rendits tots menys jo?”

Ningú no ho sabia, però Miquel va volar amb el castell i volà a trocets per la falda de la muntanya i la seua ànima restà dormida al llarg de molts anys, en concret , uns 128 .

Com ja sabreu si ho heu calculat, era l’any 1939, i els avions alemanys despertaven tot el que no mataven, i ell ja era mort.

“On estic? Què ha passat? Com ha canviat tot en una nit!”

Miquel incrèdul va veure el castell enderrocat, tal i com esperava, però els voltants havien canviat molt.

Llavors, a mitja nit es va alçar i començà a córrer. Pensava com podia haver canviat tot tant en una sola nit, però encara així, tot quadrava, perquè la guerra encara era present.

De sobte arribà a la via, després de baixar per unes escaletes que no coneixia. Fins i tot dubtà estar a la seua vila, però alguna cosa li digué que havia de continuar corrent i així ho feu.

Camí de la mar continuà trobant-se coses que no havia vist mai. Fins i tot, la vella marjal tenia un sabor diferent. Tot açò li feia sentir-se estrany, però ja veia el Cap d’Orpesa, el “Cap Tenebrium”.

“I ací et trobe sola, ací està la meu Torre, vigilant la mar. No sé on està la gent, ja vindran. Maleït Napoleó, tot ho has canviat. Res és com jo ho recorde”

Llavors, Miquel que no comprengué el que havia passat pujà a un dels miradors i cridà: “LLUITARÉ” i des d’aquell dia vigila la torre esperant que tornen els seu dies.  

Fran García,

Abril de 2003

Pd: Ara ja sé que la torre del castell d'Orpesa, la van fer saltar pels aires en la retirada i no en la conquesta d'Orpesa, però he decidit no modificar aquest fet, per respecte al text original.

Tampoc em consta cap bombardeig a la Guerra  Civil, encara que altres pobles de Castelló tingueren pitjor sort. No obstant, s'han trobat refugis al castell, mentre que la serra està plena de trinxeres en record d'aquells horribles anys.

Leer en castellano

El Collar de l'Amor

Conta una llegenda popular, i si no ho conta tant se val, que fa molt de temps a Orpesa vivia una princesa a la que li agradava molt la mar. Per això, sempre que podia, anava a prendre el bany a les platgetes que hi havia prop d'on desemboca el Barranc de Bellver.

Un dia, Teresa, en sortir de l'aigua, va veure un jove construint un vaixell i es va enamorar. Per sort o per desgràcia aquella volta fou la primera, però no la última, i cada dia que el veia el captivava un poc més.

Quan ja no ho pogué resistir més, l'hereva demanà als deus que mouen la mar una pista per a saber com conquerir al seu amat.

“Teresa, sóc la veu del Mediterrani i a tu et done aquest collar de conxes que és el Collar de l'Amor. Sàpigues que és un bonic regal per a qui vulgues triar.”

I ella l'agafà, pujà a la superfície i sorprengué a Daimiel amb el seu caminar decidit. Es presentà i li regalà el collar que anava a unir les seues vides fins a la mort.

Malauradament al cap d’uns anys molt feliços, tant per a ells com per als habitants de la vila, va sortir una epidèmia de l’Antiga Albufera d’Orpesa que s’endugué moltes vides, entre elles la de Teresa.

A aquesta pèrdua, Daimiel, sols pogué sobreviure per l’amor que tenia als seus dos fills, Tereseta i Xavieret. Per ells, i només per ells, continuà vivint i fent-ho tot el millor que sabia.

Un any més tard i amb tot el pesar al cor, ell tornà a les platgetes i agafà de nou el seu vaixell i començà a navegar.

Una volta mar en dins una ona gegant, enmig de la calma, li tallà el pas.

“Daimiel, com és que encara estàs sol?”

“No estic sol, ella és al meu cor.”

“Aprofita i gaudeix del collar que penja del teu coll, doncs és el collar de l’amor i a la jove a la qual li’l regales s’enamorarà de tu.”

I l’ona va desaparèixer.

Al dia següent, el nostre mariner d’ànima trista, és va despertar sabent que res havia sigut un somni, que tot el que li havia succeït era real, però no tenia ganes de conèixer a un nou amor que substituira el que ja havia perdut.

Llavors, en desdejunar, va sortir de sa casa i s’encaminà tot sol cap a la muntanyeta on s’alça la Torre Colomera. Una volta a la seua vora i amb el Sol ascendint al seu davant es va aturar i començà a pensar.

Al cap d’una estona es va llevar suaument el collar, començà a plorar i el va prémer a la seua mà dreta. Caigué de genolls i mirà cap al terra, fins que a la fi es va decidir a fer el que havia anat a fer i el llençà amb totes les seues forces perquè tornara a la mar.

Un llamp trencà el cel clar i la força del tro va estar a punt de llençar a terra el nostre amic, quan la veu de la mar es va tornar a sentir:

“Què has fet Daimiel?”

“El que havia de fer”

“No comprens que has perdut l’oportunitat de ser amat per qui tu volgueres?”

“Qui jo vull ja no em pot estimar, perquè jo estime a Teresa!” 

I així, partí sense el collar amb el clar convenciment que cap altre amor seria capaç de fer-li oblidar tot el que havia viscut. 

I el collar?

El collar es va perdre a les profunditats i com està fet de conxes ningú no l’ha tornat a trobat i com ningú no creu en deus menors, no l’han tornat a demanar, però els seus efectes perviuen, per això tota la gent que es banya a les nostres costes s'enamora d'elles i més tard o més prompte ha de tornar per a retrobar-se amb tota la bellesa, amb tota la puresa i amb tota la grandesa que te la nostra mar.

Qui no estima el Mediterrani?

Versión en castellano

Fran García

Orpesa, 2003

Les morts de Fidel

Un conte que vaig escriure als 17 anys i va quedar finalista del certamen de literatura del Puig en categoria absoluta:

Intro

Paco era un home senzill, humil i menudet. Però, més que res graciós. Professor de literatura al meu institut, de tota la vida. Tal volta, el millor home que he conegut com a docent i de pas, un dels millors del gremi. Per això, m'inspiraré a un dels temes que em va ensenyar. Així intentaré fer d'aquesta historia un tribut al seu honor, perquè crec que s'ho mereix. Serà un relat breu, més breu encara que l'any que ens va unir. Encara així, crec que és el més apropiat que puc fer.

I

La vida transcorria a mig camí entre el segle XIX i el segle XX. Bé, podrien ser ja els anys vint, però tampoc ens interessa massa. Simplement, cal remarcar que era una època de canvis, de constants canvis. De gent sense trellat i d'artistes anònims per tot arreu.

Els -ismes havien arribat. Era l'Avantguarda. Era el primer dia de l'etern futur. Per desgracia per a nosaltres, les nostres terres no eren un dels millors llocs per tal d'explicar el que aquests moviments anaven a suposar per al conjunt de la península, per no dir Europa, o simplement el món. Sota aquest marc transcorrerà aquesta història. Dessitge que vos agrade.

II

La complexitat de la nit, era en sí mateixa la indeterminació del lloc. Tot era fosc.

Sols puc recordar que es tractava d'una gran plaça, plena de arbres gegants. Començà a bufar l'aire, i l'aire es feu vent. Vingueren els núvols i no molt, però plogué. La nit fou fosca, fou trista, fou misteriosa, però donà pas a l'alba.

No hi havia ningú. Gats que miolen, gossos que lladren: res més.

Per fi semblà despertar el carrer. Una font canta en ella per tots nosaltres, sotmesa a la seva monotonia.

 Més núvols. 

El cel esta gris. El carrer és gris, l'aire és gris: GRIS.

III

Xafades, xafades pesades recorren el carrer que s'encamina des del Nord. 

Un home. La gavardina negra, el barret obscur, tan negre com la mort i la pell blanca. Continuava abaixant pel carrer.

No el conec. No sé qui era.

Un llamp fa tremolar els vidres de les cases. L'aroma de la terra banyada guanya intensitat. Al mateix temps, els pardals revolotegen entre les branques i es tornen a posar.

L'home creua el carrer, intenta pujar a la plaça. La vorera li para la cama i quasi es cau. Sembla que les forces l'abandonen. Per fi, arriba a la font: monòtona i avorrida. La mateixa aigua, la mateixa historia. Cau a terra. Agonitza.

El barret inert, lleuger vola uns metres com l'ànima que s'escapa. Tot es queda quiet. No sé si respira.

Res es mou. Sols les fulles, sols la font.

Per terra corre la sang, sang roja, sang densa, sang obscura. La sang surt sota la gavardina, desagradable i necessària, tot a l'hora. Aquesta, acaba per formar un riu. Ràpids, cascades, arriba a l'asfalt. Desemboca a l'aigua de la pluja. Res es mou.

Al cap d'un temps, es senten més xafades. Un home que s'apropa. Camina al temps que badalla. Sols veu un tros de tela estirat al costat de la font.

—Mira com dorm! —Va exclamar— segur que va borratxo.

Alça la mirada, mira al front i es fa l'important. Portava bastó, barret de copa, gavardina neta i un rellotge de butxaca, d'or. El consulta. Al mateix segon, s'engega un cotxe, les seues llums i arranca. El xofer d'aquest senyor vingué a replegar-lo. Era ric, d'ànima pobre.

Algú a la plaça es reia d'ell i de com els diners el corrompien com a persona. No era jo.

IV

El temps passava, el Sol renaixia. L'aire ho agranava tot. La llum arribava, així que la temperatura començava a pujar. El nou dia semblava que portaria la calor.

El cos semblava cada cop més blanc, cada cop, més gelat. La sang ja no manava, sang freda.

Fa calor, fa fred.

Alguns cotxes passaven de llarg. Grans cotxes de grans personatges.

Passa un altre home, molt semblant al que hi ha al terra. Camina. De sobte, arreplega el barret del terra i el fica entre els braços del sagnant. Se'n va.

—Fidel, fins a l'hora de dinar, adéu.

Ningú li va contestar. Ell continuava caminant, tragué la petaca de licor i li pega un glop relativament llarg.

V

Des de les cinc del matí, havien passat ja quatre hores i l'únic que canviava era la climatologia. El cel es tornava a enfosquir. Pluja forta, pluja dèbil, quatre gotes per minut. ja sonava un nou matí al campanar.

Crec que deuria ser l'aigua, el seu aroma devia ser el que evitava que la corrupció del cos es posés pel meu olfacte.

Vaig sentir tossir, a la plaça no hi havia ningú, em va sorprendre.

El temps continuava transcorrent. Ara no plovia, però el fred glaçava l'aigua i mantingué el cos com si estigues a un congelador.

Un so mecànic. Una bicicleta, l'afilador entrava pel camí de l'Est. L'harmònica comença a entonar eixa cançó que tots coneixeu. Així comença la seva feina i les mestresses començaren a baixar: ganivets, tisores etc.

Algun home baixa l'astral o la corbella. La roda de pedra relliscava sobre el metall. Espurnes que boten, soroll. La roda que gira. La plaça estava plena, gent cap a amunt, gent cap a baix.

Un crit:

—AH! Mare de Déu dels bojos, Crist Beneit.

La gent es va girar, algunes dones cercaren la veu amb la vista i s'encaminaren cap allí.

—Què passa? —preguntà algú.

La primera dona va girar el cap, la segona en arribar va vomitar. Continuaren els crits, es multiplicaren. Algú a la fi, fins i tot, va arribar a plorar.

—Un mort! Un mort!

Nervis, preses, curiositat, xafarderia.

—Crideu un metge —digué un home.

—No, no, a la policia —crida la primera dona.

De la gent que rodejava el cos, alguns seguiren amb la seva vida, altres continuaren allí. Hi hagué una dona que va picar el telèfon i fica en alerta a tots a tothom.

VI

Ja s'havien fet les onze del matí. Havien passat exactament sis hores. El cos continuava a pesar de tot al terra. Immòbil. Com un monticle que ni l'erosió de l'aigua era capaç de transformar.

Una multitud va sortir de la missa, l'església es va buidar de seguida. El retor venia corrent! Una senyora major de pel blanc el guiava cap al lloc del fets o focus de la notícia.

—Ai Mare de Deu! Vinga per ací, vinga, que hi ha un home que s'ha mort al mig de la plaça, on esta la font.

—Dona, tranquil·la, que ja no podem fer-ne res.

—Ha mort sense rebre l'extrema unció

—Ja farem alguna cosa.

—Està mort, pregarem per ell i per la seva anima, però dubte que puga sortir del purgatori, estarà allí per sempre.

—Intentarem que no siga així.

Quan feia sis hores i mitja que estava l'home a terra, el capella va aconseguir que la gent s’apartés i tots es ficaren a pregar.

Les veus del representant diví, dels que ja hi eren i la dels que sortiren de l'església es fongueren en una sola que pregava per tots. Una corona de flors i un ram caigueren al seu costat. La gent continuava pregant.

A les dotze el retor decidí que ja s'havia saldat el deute per no haver rebut l'extrema unció. Se'n va anar.

VII

Van arribar els municipals. Acordonaren la zona i establiren un perímetre de seguretat. Van esperar.

La gent rumiava sobre que havia causat la mort al nostre Fidel... suposicions: que si s'havia suïcidat, que si l'han matat per deutes, per una infidelitat, etc. Es podia sentir de tot i que no vos estranye res, vosaltres hauríeu fet exactament el mateix.

Un quart d'hora després va arribar el metge.

—Quan de temps porta allí?

—Ni se sap senyor metge, ni se sap —contesta un agent.

—Tres hores?

—Més, segur.

—Va! Així no cal ni que l'examine, si està mort, està mort i ja està.

Se'n va anar.

—Com? Què? —li va recriminar un grup de senyores— Corre, a per un altre, que aquest pobret ja està al Cel.

VIII

A la una i mitja arriba el Jutge de Pau amb els de la funerària.

—Bon dia agent.

—Bon dia senyor jutge. Per fi ha arribat.

—Si, anem a alçar el cadàver abans de que es desface del tot.

—No siga macabre —li recrimina el policia.

—Quines ganes de riure m'agarren! vaig a examinar-lo.

Intenta obrir-se pas entre la gent que omplia de gom a gom els voltants de la font. L'home de l'orde públic li obria pas.

La gent crida, algú es va desmaiar, altres corregueren. Es feia fosc, un altre tro. El cos havia estirat la cama d'una forma molt brusca.

—Què passa? Què passa? —s'impacientà el jutge.

—No res —va contestar el senyor agent, que continua xiulant i xiulant.

A la fi arribaren. El guardia alçà la cinta i el jutge es va agenollar al costat del cos. Movia la mà lentament. Cercava el muscle dret de la gavardina. Molt lentament. La gent mirava amb atenció.

La mà continuava apropant-se.

De sobte, Fidel s'estirà i les seues extremitats botaren com un ressort.

Tots retrocediren. Gent cridant, més desmaiats, gent que corre. Quan els de darrere es pregunten sense resposta sobre el que està ocorrent. Els qui ho saben, no diuen res.

El cos, de nou, es fica a moure's: els dits, les mans, els peus...tot.

CONFUSIÓ.

Una total confusió. La gent no podia i no donava crèdit al que estava veient. De nou alguna gent tornà a córrer. Estaven espantats. Tots s'amuntegaven. La cara de l'home de pau mostrava por, molta por. El municipal agafa la porra.

Fidel, simplement, es va alçar i va fer una lleugera sessió d'estiraments.

—Quina gentola! —es va queixar— no deixeu ni actuar. ¿No sabeu que estava actuant o què?

Va fer mala cara i se'n va anar a poc a poc. Mentre tots restaven immòbils, abandonà la plaça.

—Ja buscaré un altre lloc on fer-me el mort.

La gent continuava intentant trobar una explicació lògica del que havia passat. Fidel ja no estava.

Aquest home era un bohemi, era seguidor de Dadà, amic de Breton, germà de Buñuel i a més a més, un artista. I artista, com diu ell, qui ho és, ho és sempre.

No té explicació. No la busques. Mai la trobaràs. Benvingut al món surrealista: gràcies per haver entrat.

Fran García,

Orpesa, 1999

El conte del raïm

Hui vos contaré la història de dos germans. Una lluita injusta a la qual el germà menut atormentava al major. “Sempre eres injust amb mi”, li repetia una mil voltes al dia. “Sempre eres injust amb mi...” I per això, a cada oportunitat, el gran s'eforçava per ser un poc mes just.

Així doncs, seria fàcil pensar que les queixes acabarien desapareixent. Però la injusticia mai va ser real. Sempre va ser tirania, tirania d'un germà menut que sabia que des de la impunitat podia aconseguir tot el que volia. De fet, tractava així a molta més gent, però amb la seua forma de ser acabava sortint-se amb la seua i triomfant.

Un dia era que l'altre agafava la millor poma; un altre, la millor cadira; un altre, la millor posició; un altre, la feina més fàcil; un altre; un altre i sempre amb queixes.

Bé doncs, ja podreu imaginar el grau de perfecció que assolí el germà major amb els anys d'experiència en el seu intent de ser just, encara que mai va ser prou.

I fou llavors quan aplegà el dia del raïm, i el major dels dos es va ficar a fer una amanida: un poc de lletuga a un plat, una poca a l'altre plat; mitja tomaca a aquest plat i mitja exacta per a l'altre plat; una llauna de tonyina a un plat, l'altra idènctica a l'altre; i en vore els grans de raïm va dubtar...

“Com fer per repartir els 30 grans sense ser injust?

I si sense voler em quede amb els millors grans?

Els més xicotets semblen més dolços, però els més grans són més grans...

Ja ho sé! Partiré tots els grans per la meitat exacta i els repartiré així.

A més a més, de pas, podré extraure les llavors i no ens molestaran.”

I feliç per la seua ocurrència i amb paciència infinita va començar a operar amb total precisió.

Els trossos que quedaven a l'esquerra, al plat de l'esquerra i els de la dreta al plat de la dreta. I en això, el seu germà aguaità i li recriminà:

-Ja estem com sempre! Et vols quedar la part dreta del raïm per ser la més dolça!

Paraules que al germà gran van fer molt de mal i, per això decidí quedar-se amb la part esquerra de la resta de grans i guardar un peça per a poder reflexionar...

Per això, a la nit, quan va aplegar al llit, encara portava a la mà l'últim gra de raïm i en quant el va examinar va trobar la solució...

I la solució era, que no havia solució. Que el raïm no tenia part dreta, ni esquerra fins després de ser tallat, que la dolçor era la mateixa al seu conjunt i que no sempre cal fer cas a les queixes. Doncs, el que cal és: escoltar amb calma a la gent, esforçar-se per fer les coses bé i gaudir, diguen el que diguen, del treball ben fet. I això és el que va fer des d'aquell dia fins sempre.

Clic para leerlo en castellano.

Fran García

Orpesa, 2015

Pepet ja no es cabreja

Pepet és un xiquet, ni gran ni menut, ni prim, ni gros i malgrat no ser el xiquet més sabut del món, a poc a poc ha aprés tant, que ara ja sap molt.

Ell encara recorda quan es cabrejava, i això era prou sovint... Ara ho recorda i riu, respira fons i es diu: “No, ja no, Pepet ja no es cabreja!”

En aquest instant està a casa i la iaia li comenta a sa mare:

-Recordes aquell dia que Pepet es va despistar i quan s'adonà ja no quedaven bombons?

-Clar que ho recorde, es va ficar roig, roig i quan ens vam riure d'ell va pegar un fort crit i es va tancar a l'habitació.

Pepet ho sent i se'n riu, però abans que continuen dient coses que li puguen molestar, canvia de tema amb habilitat i comenta que voldria anar al circ.

Però, la mare que no te ganes d'anar-hi torna a canviar de tema:

-Què et sembla si aquest cap de setmana anem al cinema?

I Pepet té un pensament: “Ja em fa la de sempre!”.

I abans que puga contestar, continua preguntant:

-Com t'ha anat a l'escola? Has discutit amb algú? Has fet cas al mestre? I amb la mestra de música? Has sigut un bon xiquet? Ah! Per cert! Com tens l’habitació? I la roba bruta no estarà al bany? Després no et queixes si no te la rente! I els joguets estan al bagul? -Agafa aire i continua- Contesta Pepet! Contesta!

Llavors, Pepet es mira les mans i, se les mostra a sa mare obertes i buides, mentre fica cara d'atabalat, amb els ulls oberts com a plats, sense poder pestanyejar. Per un segon està a punt de molestar-se, però de sobte s'ho pensa millor, somriu, respira fons i es diu: “No, ja no, Pepet ja no es cabreja!”

Per això es relaxa, mira a sa mare i somriu:

-Quina era la pregunta?

La mare, en reconéixer que ni ella és capaç d'enrecordar-se de tot el que ha dit, també somriu, i es que la felicitat compartida es multiplica!

-Pepet quant fa que no et cabreges?

Ell pensa, es rasca la barbeta, trau els dits i calcula en silenci (...)

-Fa 2 anys, 3 mesos, 6 dies i 13 hores.

La iaia en escoltar tal precisió obri la boca tota sorpresa i pregunta:

-Com es possible que sigues tan exacte?

I al xiquet li canvia el semblant i la seua alegria s'esfuma per un instant.

-Fa eixe temps exactament, iaia, Toni em va trencar per accident el meu joc favorit. Jo en vore-ho, em vaig alterar molt, molt, molt i li vaig pegar tal espenta, que en caure a terra, es va colpejar el cap i com jo no volia fer-li mal, em sentí fatal. I vaig pensar el trist que estaria si el perdera com amic. Així, els ulls se’m van plenar de llàgrimes, com si foren dos reguers i, li vaig demanar vint voltes perdó.

-I et va tornar a parlar?- Preguntà la iaia.

-Sí, en vore'm tant preocupat em va perdonar de seguida, però em va demanar que no em tornara a cabrejar així. És una gran persona.

-I va ser així de fàcil?

-És clar que no! Però vaig buscar ajuda i tenia moltes ganes d'aprendre.

-I qui et va ajudar?

-El mateix Toni, els pares i també el mestre.

-I què vas aprendre?

-El primer de tot va ser la Tècnica de la Tortuga.

-Ninja?

-Hala! No iaia, no! La Tècnica de la Tortuga! Quan estàs a punt d'esclatar i fer alguna cosa malament o fer mal a algú dius: “tortuga” i et fas una boleta, com quan una tortuga s'amaga dins la seua closca i res no t'afecta!

-I per què no t'afecta? És màgia?

-No, és que decideixes que res roin t'afecte i a poc a poc et relaxes, pensant en coses bones. I això, com diu el pare, això és una decisió personal.

-I et funciona?

-Molt, ara ja no em cal ni fer això!

-No?

-No, ara ja no. Quan feia molt bé la tortuga, la mare em va ensenyar a ser més efectiu.

-Ah! Sí?

-Clar! T'imagines que a la meua edat començara a fer postures enmig del mercat, enmig d'un partit de colpbol, enmig de classe... Em sentiria ridícul!

-Ha, ha, ha! Millor que no- li contesten mare i iaia.

-I ara com ho fas?- continua interessant-se la iaia.

-Ara conte fins a 10, somric, respire fons, em relaxe i em repetisc: “no, ja no, Pepet ja no es cabreja!” i per això sóc més feliç, estic millor amb els meus amics i tots estan més contents amb mi. Què et sembla?

-Una postura molt intel·ligent!- conclou la iaia.

I gràcies a aquest complit, Pepet es fica molt content i li regala una forta abraçada a ella, que sempre l'ha volgut tant.

Autor: Fran García 

Orpesa, 2015